La Tecnòpolis Catalana: de la Terra al Cel de Ramon Casanova Danés

16112013752Per Josep M Cortès Martí

Abstrac

L’obra escrita de Ramon Casanova Danés cal destacar «L’hora patronal»  i «L’arrancada». Dos testimonis del pensament social resultat d’un temps, per mitjà dels quals analitzem el seu discurs, en el qual la ciència i la religió configuren una mirada molt personal de la societat, construint una tecnòpolis menestralista, orgànica, innovadora, tecnocràtica i meritòria.

 En la obra escrita de Ramón Casanova Danés destacamos «L’hora patronal» y «L’arrancada». Dos testimonios del pensamiento social a partir de lo cuales analizamos su discurso, donde la ciencia y religión configuran una mirada muy personal de la sociedad, construyendo una tecnópolis menestralista, orgánica, innovadora, tecnocrática y meritoria

 The written work of Ramon Casanova Danes  include “The time of the Employers’ and ‘The Boot’. Two testimonies of social thought from which we analyze his speech, where science and religion constitute a very personal view of society, building a trade, organic, innovative, technocratic and meritorious technopolis

Introducció

Segurament per Josep Pla en Ramon Casanova Danés seria el nostre petit “homenot”. Atent, agut i sensible a innovacions de tota mena. És obvi que prengués partit, i també digués la seva; «Per això demanava un dia un car pensador català “Menys profetes i més aptes”. Masses discursos, masses meetings, massa política, massa savis i pocs constructors»[i]

No va ser pas l’únic. Molts del seus coetanis, homes d’àmbits professionals diversos, proposen llurs models de societat on la interpretació del treball com la forma d’organitzar-lo donen lloc a un nou model de societat. Un model on la tecnologia és la protagonista, la qual se li encarrega resoldre, amb asèptica objectivitat, el típic conflicte social del capitalisme decimonònic de bergadana, vapor, tissú i colònia industrial.

Tanmateix, Casanova és un tècnic escolàstic, un empíric de la ciència  amb transcendència religiosa. Llegint, amb cadència benedictina, les aportacions del nostre prohom, participa des d’un primer moment amb l’ensulsiada del capitalisme decimonònic proposant un model de societat molt personal, com la majoria de tots els seus coetanis, bastint també el particularisme del nostre model capitalista. Els dos escrits a partir de la qual fem l’anàlisi són d’una profunditat excelsa, d’un atreviment ingenu, però també de costeruts viaranys ideològics. Amb fogositat arrauxada de la Farga ens embrandeix “L’hora patronal” escrit en la seva joventut. “L’arrancada” en canvi, ens embriaga amb els perfums tardorals ripollencs en la seva assenyada maduresa i dit sigui de pas, de certa qualitat literària.

Cel: l’astrolabi d’un home transcendent

El monestir de Santa Maria de Ripoll, una de les Universitats més universals de l’edat mitjana, la Universitat dels Pirineus, l’alçada topomètrica de la comarca no ha estat un obstacle perquè les joies de la ciència escolàstica passessin pel seu sriptorium. Fa vora mil anys que  els monjos volien apropar-se a Déu per mitjà de l’observació i la mesura. Un dels seus còdex, ordenat en quatre llibres, probablement d’origen ripollenc De Sole, De Luna, De Natura Rerum i De Astronomia, d’autors diversos entre els que comptem Jeroni, Plini, Ciril d’Alexandria, és un testimoni de com la ciència recorria els cims i les valls del ripollès.

Totes les consciències humanes ho, diria qu’han sigut més o menys vagamant ateses d’aquest primitiu principi: Isis i Osiris, Brahm i Vishnú, Geovà i el serpent, Déu i el dimoni, Ormudz i Abrimàn. [ii]

Ens dóna tota una lliçó de revelació per mitjà de la col·laboració humana amb Déu «Nosaltres entenem per Re-ligió pràctica la consciencia de la col·laboració en l’obra de Déu»[iii]. En tant que la transcendència és una qüestió d’ordre en què per trobar sentit, orient, ha d’estar subjecte a uns valors que donen significat a la tasca ordenadora de l’home la qual està lluny de la perfecció, atribut que només pot tenir Déu, el qual ens ho demostra amb la perfecció arquitectònica de l’univers:

Per això nosaltres faríem condició precisa de l’ésser humà, l’arbitrarietat constructiva que és, per altra banda, el seny ordenador. I definiríem l’home axis: ésser dotat d’arbitrarietat ordenadora[iv].

La força del monestir es deixa sentir. La ciència d’aquell temps era una ciència ordenadora, amb la intenció d’entendre l’ordre creador. De manera paral·lela, el nostre autor ambiciona posar en el seu lloc corresponent, amb el seu astrolabi que és la raó, els elements astrals que constitueixen el seu món personal. Seguint amb el seu discurs, sobretot a “L’hora patronal” vol definir els elements que constitueixen l’esfera social en tant ho permet l’astrolabi per l’esfera celeste. Per a ell la perfecció de l’univers és un caos quan no hi ha esforç per entendre’l. La seva mirada escolàstica és una combinació de raó i fe, un binomi entre empirisme i transcendència. 

 

Sembla ésser una llei universal, una condició sine qua non de les coses finides que portin en elles mateixes, i tot a l’hora, els principis de la llur constitució orgànica, les causes determinatives de llur essència, al costat de la feixuga inèrcia que tot ho empeny de nou al caos, exterioritzada en aquells, diguem-ne elements de descomposició, resistència de caotisme[v]

La transcendència de l’home es cristal·litza per la voluntat d’organitzar la perfecció del caos. I és en aquest punt que el nostre autor, de gran sensibilitzat religiosa, expressa la seva transcendència. Casanova personifica la unió de aquests dos mons en principi contradictoris, però que sens dubte per camins no sempre raonablement explicables es troben i cerca l’harmonia entre raó i fe. I ens fa una proposició en la qual entén la ciència com un art que recerca la perfecció amb l’objectiu d’entendre l’univers. Per tant, segons el nostre autor, nosaltres assolim la revelació en la recerca de l’ordre còsmic, car «El pensament és un univers dintre un altre Univers» i continua dient-nos més endavant

Però, hesuaquí que de totes les coses, no més l’home frueix de la possibilitat d’afegir un xic d’arbitrarietat a la ordenació de l’Univers, de col·laborar en l’obra d’aquest Seny Creador qui lluita incessantment contra l’Orb.[vi]

 

Terra: la «seva» Tecnòpolis Catalana  

Casanova, se’l pot definir com un innovador en termes moderns. No solament per la invenció del motor de reacció, sinó per la seva aproximació al pensament organitzatiu català, el qual fou el resultat d’un esforç racionalitzador per part dels homes que d’una manera o d’una altra defineixen el noucentisme. El 1985 Osvald Cardona en feia esment als Annals  del Centre d’Estudis Comarcals del Ripollès. Casanova abans de tot és un home de del seu temps: un temps de revolucions, un temps d’avenços, un temps de propostes que confia que la nova societat del segle XX ha de ser abans de tot una societat equilibrada, fonamentada en el treball racionalitzat, el just repartiment de la riquesa i  l’avenç tecnològic.

  •       Ergòpolis Fordista

Molts dels seus coetanis -Coromines, Gual, Oriol, Mallart, Montoliu, Tallada, Vilaseca, entre d’altres- interpreten les innovacions organitzatives que van significar les aportacions d’enginyers nord americans. El pragmatisme de Frederic Winslow Taylor, Henry Ford I, Frank i Evelyn Gilberth són enteses com a solucions d’economia política orientades a resoldre el problema de l’escassetat. Casanova és conscient que la riquesa s’ha de repartir si el que es desitja és un bon funcionament de la nova societat del nou-cents: «I cal, simultàniament, fixar d’una manera infrangible el màxim de beneficis dels patrons a fi d’evitar injustícies i indeguts augments de preu dels productes»[vii]. Però també demana una reorganització del treball a fi de resoldre el problema de la desigualtat i el desordre social «Cal que l’obrer es convenci de que comoditats vol dir riquesa i que riquesa vol dir producció, que augmentar la producció es augmentar les comoditats»[viii]. Ortodoxament “fordista” precisa el seu model de societat «En resoldre aqueix punt tres coses caldrà tenir en compte: La producció en els obrers i el Capitalisme i el Mercantilisme en el patrons»[ix]

Tanmateix el nostre autor interpreta que «El problema social és menys un problema econòmic que un problema social, és més un problema de repartiment de virtuts que de repartiment de pessetes»[x]. Tinguem present, que parlem de principis del segle XX, un període històric de grans transformacions d’índole esparsa, que a Catalunya, però sobretot a Barcelona, es va viure amb especial virulència.

Molts obrers han sigut col·laboradors de les iniciatives patronals i tenen dret a tots els respectes, podé a més dels que ara disfruten; però, aquest omplir-se la boca de que els ho produeixen tot, a la mateixa hora demanen produir menys i que destrueixen tot lo que poden, i que assassina als que valen més (…)[xi]

Però el més revelador del seu discurs és la proposta en el pensament organitzatiu català, d’una “ergòpolis” estructurada a partir dels valors del treball, l’esforç i els resultats, el que diríem avui mèrit en el seu temps progrés; el món s’ha d’ordenar en relació a l’esforç del treball que cada individu desenvolupa en la societat. I diferència dos tipus d’homes: aquells que les treballen i els que les gaudeixen. Malgrat aquesta defensa aferrissada d’estrats entre el patró, per a ell creador, i l’obrer, per a ell indolent, anys més tard, però, amb to intimista i reflexiu, ja de maduresa, en l’opuscle “L’arrencada”  canvia la seva visió en aspectes tant fonamentals com la desigualtat social:

Tinc una visió que encara em turmenta, d’uns nenes de vuit anys i deu anys, entrellucades més aviat que no pas vistes, anant, dia darrera dia, a les quatre de la matinada, mal calçades, amb unes faldilles fins als peus, cap a les fàbriques de Monliu, de Penau, de l’Aran, situades a mitja hora i tres quarts del poble. [xii]

 

  •    La construcció de progrés

En plena fogositat ideològica “L’hora patronal” editat el 1920 es pot considerar una obra de joventut. La conjuntura social d’aquell moment a Catalunya era extremadament delicada «Malgrat els abusos que hi ha hagut per part de l’element patronal -i tots els altres elements n’hi han hagut i n’hi hauran -ésser patró és una dignitat»[xiii], doncs «Volen caminar amb la pròpia empenta, volen volar amb les pròpies ales i volen fer seguir un xic de món al darrera d’ells perquè en saben uns nous camins»[xiv]. Òbviament el nostre autor es postula per un model patronalista de societat, tanmateix, el seu discurs va un xic més enllà, ja que darrera aquestes paraules s’amaga, tal com exposaven més amunt, el sentit religiós de transcendència «Tot patró és necessàriament un arbitrari, un servidor de la construcció»[xv]. Per a ell el treball, la creació, la transcendència, i tal com avui en dia diem, l’emprenedoria constitueixen els quatre punts d’ancoratge del cigonyal que fan rodolar el motor de la societat «Són els motors del Progrés, són la locomotora de l’evolució humana, són l’energia que s’integra, són els colonitzadors i els cercadors de minerals, i els constructors de salts d’aigua. Son també els responsables de la civilització i de les coses socials» [xvi]

Els beneficis obtinguts per les empreses durant la primera guerra mundial varen provocar una gran desigualtat i alhora una gran inestabilitat social. A més en l’àmbit internacional el temor d’una extensió de la revolució Russa preocupava bona part de l’opinió pública benpensant de tot continent europeu:

La organització sindical dels obrers -havent-se venut a preu d’un millorament d’estat social social absolutament irrealitzable -Rússia sempre per proba– als egoistes per essència, als meneurs ineptes, incivils i inhumans, exigeix una organització social internacional pels patrons. És precís, formar un ideal i una literatura de sindicalisme patronal internacional i una entitat amb ramificacions i agents de tot el món.[xvii]

“L’hora patronal” és un document que ens defineix de forma nítida la ubicació de l’autor dins la seva societat. Sens dubte, quan Casanova parla d’un sindicalisme patronal no ho fa amb la veu del gran capital, sinó amb les paraules d’un menestral creient neguitós davant els esdeveniments. I que per tant es sent  obligat amb la missió per retrobar l’equilibri, ja que «En virtut de les organitzacions obreres s’ha creat una força a un costat dels governs i aquets son coaccionats i es desplacen més enllà del punt d’equilibri»[xviii]. En definitiva, davant l’augment del sindicalisme obrer, Casanova ens proposa que el patró s’organitzi també en un sindicat de tipus patronal. A “L’hora patronal” amb el seu llenguatge particular d’un tècnic fa ús de la llei de l’energia cinètica  «per expressió M·V2/2»[xix]  predient que a mesura que el sindicalisme obrer es faci més fort, amb una massa més gran i pesada, la velocitat organitzativa serà menor “aumentar M, es disminuir V”. En resum, justifica la creació la d’un sindicalisme patronal de tipus internacional, per fer de contrapès al moviment obrer (primera i segona internacional) doncs «s’ha creat una massa industrial de població en relació a la qual seria una greu falta romandre indiferent»[xx].

 Conclusió

El marc social que li va tocar viure tal com s’ha exposat, va propiciar un discurs molt particular donant com a resultat una aportació més en el pensament organitzatiu català. La qual enquadrem amb aquells autors, com Santiago Valentí Camp, Cebrià Montoliu Togores, i Antoni Oriol Anguera, el quals proposen una societat del treball, de l’ofici, de l’especialitat, el que s’ha convingut a definir com la societat del treball o “ergòpolis”. “L’hora patronal” s’ha d’interpretar dins d’aquestes coordenades. No obstant, si fem una anàlisi del contingut dins del discurs que va tenir en aquell moment, recollit en el llibre “La Tecnòpolis Catalana”, es pot veure com en aquell moment es debatien diversos models de societat. La incorporació de l’automòbil en la vida quotidiana i l’aplicació del motor d’explosió interna va significar tota una revolució no sols en el transport sinó en la configuració de l’espai i la dimensió social de la distància. No obstant, hi ha un altra element que passa més desapercebut però que constitueix la columna de la gran revolució social del capitalisme del segle XX. La fabricació en cadena, popularitzada amb els noms de taylorisme i més en concret fordisme, no sols signifiquen una racionalització del treball, on cada operari en  relació a la seva especialitat i especificitat del lloc de treball, sinó tota una nova organització de la societat occidental donant lloc a una modalitat de capitalisme. La Tecnòpolis Catalana del nostre autor es troba molt lligada a les circumstàncies del moment. La seva defensa aferrissada del sindicalisme patronal, es pot afirmar que, és un precedent de les patronals de les petites i mitjanes empreses organitzades en gremis d’ofici. Alhora configura el seu univers per mitjà quatre institucions: proposa un sindicat patronal, reafirma la menestralia industrial, confirma l’ofici com a font d’aprenentatge, i entén el treball com a font de creació. En definitiva, Ramón Casanova Danés és abans de tot un tècnic, un menestral, que ordena i aplica els coneixements adquirits -el disseny del seu motor el porta a resoldre un problema important dels motors de combustió interna d’aviació superant el dilema de potència i pes- fins el punt que ho aplica, com ho hem vist, en la “ordenació” del seu model de Tecnòpolis Catalana

 

 

 

 

 

 


[i]     Casanova Danés, R. L’hora patronal. Editat per Jeroni Potavella, Vic, 1920, p. 43

[ii]    Casanova, 1920, p. 16

[iii]   Casanova, 1920, p. 16

[iv]   Casanova, 1920, p. 16

[v]    Casanova, 1920, p. 15

[vi]   Casanova, 1920, p. 16

[vii]  Casanova, 1920, p. 47

[viii]Casanova, 1920, p. 47

[ix]    Casanova, 1920, p. 47

[x]     Casanova, 1920, p. 41

[xi]    Casanova, 1920, p. 35

[xii]   Casanova Danés, R. L’arrencada. Ciclostilat, p. 1-2

[xiii]  Casanova, 1920, p. 34

[xiv]Casanova, 1920, p. 31

[xv]  Casanova, 1920, p. 41

[xvi]Casanova, 1920, p. 31

[xvii]Casanova, 1920, p. 20

[xviii]  Casanova, 1920, p. 50

[xix]  Casanova, 1920, p. 40

[xx]   Casanova, 1920, p. 37

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s


A %d blogueros les gusta esto: